Confinats 5

Aquesta nova aportació al bloc arriba bastant més tard perquè l’última he vist que és de dilluns de Pasqua i hui som ja a dijous de la setmana següent. Ha passat tota la setmana de pasqua, ha passat Sant Vicent i el dia de la Badà i tot això, naturalment, tancats a casa i veient ploure que és el que ha fet el temps, bàsicament, durant la majoria de dies.

Què puc dir de tot aquest temps ? Doncs que de fa dies tinc una sensació que no sé si compartiu amb mi. Les dues primeres setmanes de confinament se’m feien els dies molt llargs, passaven molt a poc a poc, però de fa aproximadament dues setmanes em passen els dies molt més de pressa. Supose que això fa més suportable aquesta situació i no se’m fa tant pesada. He de dir que aquests dies veig i parle més a sovint els fills i nets (per videoconferència, clar) i això ajuda.

Com vos vaig dir en un altre post he deixat de seguir les rodes de premsa del comité tècnic perquè tant uniforme i tanta medalla em resultava insuportable. Vaig saber per Twitter la clavada de pota del general de la Guàrdia Civil que va expressar en veu alta allò que molts sospitàvem sobre la feina de la policia per protegir les actuacions del govern. He seguit també amb atenció les informacions sobre les eixides dels xiquets de casa. La veritat és que, malgrat que no tinc cap simpatia per la ministra portaveu Montero, aquell dia vaig patir per ella pel paperot que li va tocar fer després del consell de ministres i al cap d’unes poques hores aparéixer el ministre Illa a desmentir-la. Tal com vaig escriure en un tuit ja fa molt temps: quin geni ha dissenyat la política de comunicació del govern espanyol?

Com que sembla que això va per a llarg ja vos seguiré contant les meues impressions. Bon dia de Sant Jordi i, per al dissabte 25, bon dia de les llibertats nacionals del País Valencià.

Cuideu-vos molt.

Confinats 4

I el que queda segons sembla. Hui és dilluns, segon dia de pasqua al nostre País, i continuem en la mateixa situació de fa un mes que és quan van començar aquestes mesures de confinament. Hui és festa però demà tornaran a la feina milers de persones que fins ara estaven confinades.

Què ha passat amb la pandèmia perquè es modifiquen les condicions? Sembla que res, si no és la demanda del sector productiu que demana recomençar l’activitat econòmica. Resulta que aquesta gent ha guanyat la pressió sobre el govern i no sé si s’han tingut en compte opinions de científics i epidemiòlegs.

El que sí sé és que el govern més progressista de la història de la democràcia espanyola, com s’autoanomenen, ha enviat a treballar milers de treballadors dient-los que es protegesquen: que es posen mascaretes, que es posen guants, que se situen a més d’un metre dels companys, que… Però no ha donat cap indicació als empresaris perquè donen els EPI als seus treballadors. La càrrega per al treballador.

Esperem que tot això no signifique un rebrot de l’epidèmia però sembla que és molt arriscat. Algú diu que el ministeri de sanitat ja té preparada la resposta a l’increment de casos positius i ho atribuirà a què es faran més tests que fins ara. Supose que el cinisme no arribarà tan lluny perquè començaria a ser criminal.

Fins l’altra. Cuideu-vos molt.

Confinats 3

Ja som en plena quarta setmana del confinament que coincideix amb Setmana Santa. Serà doncs una setmana santa molt atípica perquè no hi haurà cap acte popular ni religiós. A Oliva va ser dels primers llocs en què la Junta de Germandats va decidir que no faria els actes d’enguany quan en altres llocs encara es resistien a suspendre’ls.

Hi ha a Oliva bastants germandats, amb un nombre de membres molt divers, però que darrerament han pres una gran volada quasi totes elles. Una de les coses que molta gent, jo em compte entre elles, retrau a la situació actual és que estan intentant transformar la setmana santa olivera en una més de les setmanes santes andaluses (per no dir sevillanes simplement) amb una proliferació de bandes de tambors i cornetes que exhibeixen una parafernàlia semimilitar que és, al meu parèixer, estranya per a la tradició valenciana i olivera. Em contava algú fa uns dies, amb una bona dosi d’humor negre que espere que no s’entenga malament, que enguany han aconseguit allò que fa temps buscaven i que era semblar-se totalment a la setmana santa andalusa: cap desfilada al carrer i molts actes als balcons de la ciutat. Personalment lamente la situació perquè una gran quantitat de gent no podrà fer allò pel que ha estat assajant i esperant durant tant temps.

Allò que lamente més encara és la no celebració tampoc de dos actes que jo considere que estan més arrelats a Oliva i que li són molt propis. Es tracta del Via Crucis a la muntanyeta de Santa Anna que té un sabor molt especial i que a mi em va atrapar des del primer any que hi vaig assistir, ara fa ja més de 40 anys. L’altre acte que jo m’estime i que considere propi de la setmana santa olivera és el Desclavament. Cada divendres sant sobre les 18,30 h. a l’església de Santa Maria se celebra aquest acte amb l’església de gom a gom. Es tracta de la representació del davallament de la creu amb música interpretada per un grup de músics de la banda de l’Associació Artístico Musical d’Oliva i cantada per la coral Santa Cecília junt a altres cantants del poble. La música és del gran músic oliver Josep Climent i la lletra del poeta local Salvador Soler. A aquest acte li tinc un apreci especial perquè he participat, tocant la tuba, moltíssimes vegades. Enguany no es farà l’acte però ens queda el consol que l’any passat el vam interpretar dues vegades, una per setmana santa i l’altra pel mes de novembre amb motiu de la clausura de la Diocesana 2019 que es va celebrar a Oliva.

Cuideu-vos molt, per favor.

Confinats 2

Des de l’últim post ha canviat la situació de confinament i, des de dilluns 30 de març, ha passat a ser total.

A nosaltres a casa la cosa no ha variat gens i ací estem intentant passar la situació de la millor manera possible. Treballant en condicionar el jardí com vos vaig contar en el primer post, tenint la casa en condicions, cuinant potser més que abans i llegint i veient televisió per sobre de les nostres possibilitats.

Un temps li’l dedique a la tuba per a no perdre el contacte amb la música. En aquest aspecte vaig participar en el Conradochallenge que la meua banda, Banda de l’Associació Artístico Musical d’Oliva, vam preparar. El repte consistia en que cada músic, reclòs a casa, interpretava, sobre una base midi que escoltava en auriculars, el seu paper i es gravava en vídeo. Amb la tasca de dos grans tècnics es va editar tot això i es va aconseguir un molt bon resultat.

Sobre les altres qüestions que vos parlava l’últim dia he constatat que la política de comunicació del govern espanyol sembla que l’haja dissenyada el pitjor enemic que tenia el president Sánchez, o no i aleshores és pitjor. Rodes de premsa carregades d’uniformes i medalles i molt poques bates blanques i informacions sanitàries. Ens conten cadascuna de les operacions que han fet militars i policies,  el nombre d’efectius dedicats a aquestes tasques, quantes multes han posat i així quasi tot el temps. Espere de veritat que la cosa canvie i desitge poder-ho contar en el pròxim post.

Confinats 1

Sé que el títol del post no és molt adequat perquè estem acabant la segona setmana de confinament però com que ja vaig publicar la represa del bloc amb  el nom Represa del bloc aquest serà el primer d’una sèrie que esperem no siga molt llarga.

Durant aquests darrers dies allò més important que m’ha passat ha estat les comunicacions amb vídeo amb els fills i els nets. Això de no vore els nets és una de les coses més dures que ens porta aquest confinament.

Una altra novetat és que he eixit a comprar al poble cosa que encara no havíem fet des del divendres 13. A dos supermercats que vaig anar hi havia poca gent i em va donar la impressió que les que hi havia anaven molt a la seua, movent-se de forma esquiva. Una altra cosa remarcable és que hi havia pràcticament de tot i no es veien carències visibles. Es veu que afortunadament ha acabat el malson aquell de l’acaparament i de les compres compulsives.

En aquests darrers dies he aconseguit deixar d’estar pendent de la roda de premsa de les 12 dels quatre genets de l’apocalipsi. Seguia aquesta roda amb interés fins que em vaig adonar que era una propaganda del govern i que les paraules del general Villaroya eren impresentables, militaritzant la crisi i usant terminologia bèl·lica per a la seua informació.

Vos contaré, si voleu llegir-les, les meues impressions d’aquest confinament.

Cuideu-vos, per favor.

Represa del bloc

No recordava des de quan no feia servir aquest bloc i m’he decidit a pegar-li una miradeta per si em donava per escriure alguna coseta en aquests dies de confinament pel SARS_Cov-2.

Ni més ni menys que el darrer post és de setembre de 2018, fa ja any i mig. Durant aquest temps he usat (crec que massa i tot) Twitter i m’he desacostumat d’escriure alguna cosa amb cara i ull amb regularitat. No sé si faré aquest primer intent i després ho deixaré de nou però almenys ho intentaré.

Ja fa quasi 10 dies que va començar l’estat d’alarma i el confinament a casa en companyia de Xelo ha estat total. És veritat que a casa tenim espai de jardí i la casa és àmplia i, de moment, no ens ha resultat molt pesat acomplir-ho. Divendres 13 de març vam anar al mercat i a fer la compra setmanal als supermercats que acostumem a anar i no hem hagut de tornar a eixir, de moment, a  fer la compra. Cal dir que el panader ens porta el pa a casa cada dia (fins avui que ens ha dit que vindrà cada dos dies a partir d’ara.

Hem estat fent feina de jardí mentre la pluja ens ha deixat, he llegit bastant i he vist més cine i sèries del que acostume a fer amb normalitat.

Al jardí hem estat treballant en empisar una part de la gespa amb uns taulells que ens han donat Cristina i Ferran. De moment la cosa està quedant un poc passable però encara  falta una part. Ací teniu una mostra del que ho ha fins ara. Pensem fer unes 4 tires més quan acabe de ploure. Vos contaré com progressa la feina perquè tenim per davant unes quantes setmanes més d’estar per casa.

 

Quant a la lectura he acabat la novel·la de Xavier Bosch Paraules que tu entendràs.  La novel·la, com totes les darreres de Xavier Bosch, retrata molt bé les relacions personals i d’amistat i es llig de manera molt còmoda. Recomane la seua lectura. Després he agafat un llibre que es va presentar a Oliva fa molt poques setmanes. Es tracta de Tremendes de la jove autora de Pego Majo Siscar Banyuls. El llibre va ser presentat a Oliva per l’autora i per l’amiga Lluïsa Parra d’una manera molt original amb una mena de conversa sobre la dura vida de la dona en alguns països llatinoamericans. La lectura del llibre està resultant per ara una molt grata sorpresa. Majo té una prosa directa, un llenguatge molt acurat i una visió directa de les difícils circumstàncies que ocorren a la dona en Latinoamèrica. Estic segur que gaudiré de les històries que em queden per llegir. Recomane fermament la seua lectura i intentaré llegir alguna altra cosa de les que escriu Majo.

A vore si en els propers posts vos conte alguna cosa sobre cinema o sèries que estem veient.

 

Gràcies, mestre

El dia 3 de setembre vaig rebre una notícia inesperada i, per a mi, molt desagradable. Havia acabat la relació del mestre Saül Gómez com a director de la banda de l’AAMO.

No vull entrar ací en els moviments i negociacions, més o menys desafortunats, que es van produir eixos dies perquè la meua opinió personal ja la coneixen la junta directiva actual de l’associació, el mestre Saül i tots els músics que van assistir a una assemblea que es va celebrar sobre el tema.

El que vull mostrar ací és l’agraïment, en nom propi i crec que en nom de la junta anterior que jo presidia, a la tasca que ha desenvolupat Saül en esta associació.

Ell, durant els quasi set anys que ha estat al front de la banda, ha fet molt per ella i li ha donat un prestigi que no tenia a principis de 2012 que és la data en què es va incorporar.

En estos set anys s’han celebrat dos cursos de direccció de banda on la nostra banda feia de banda d’assaig. En aquests cursos han participat músics prestigiosos com José Rafael Pascual Vilaplana, Andrés Valero Castells, Bert Appermont i Fèlix Hauswirth. La nostra banda ha participat en dos edicions del Brassurround dels anys 2014 i 2015 organitzats pel quintet Spanish Brass i amb la participació de solistes de metall molt importants. La banda ha fet concerts molt assenyalats durant aquest període com ara el concert del 29 d’octubre de 2017 al Palau de la Música o el concert d’estiu de 2017 amb la participació de cantants professionals o el concert en benefici de l’Associació de la lluita contra el Càncer acompanyant la cantautora Ester Casanova. Recentment la banda ha gravat el disc Anem de Festa II en col·laboració amb la Federació de Moros i Cristans d’Oliva. La banda, gràcies als contactes de Saül, ha participat en entrades de moros i cristians de ciutats amb molt renom com Alcoi, Cocentaina, la Vila Joiosa.

Tot això i molt més és el que ha deixat Saül Gómez com a emprenta en la nostra associació, a banda del seu oferiment, quan passàvem dificultats econòmiques, de dirigir durant dos anys la banda juvenil sense augment de sou.

Per tot el que he explicat vull mostrar públicament el meu agraïment personal.

Gràcies, mestre i que el futur et siga brillant, si més no, com fins ara.

Per què els expresidents que tenim?

Acabe de sentir a Francisco Camps a la porta del jutjat on ha anat a declarar com a investigat pel cas de la Fòrmula I a València i, tot cridant, li tira la culpa del seu pas pel jutjat a Compromís per pretendre que la F1 fracasse a València i no li fera ombra a la de Catalunya. Però com es pot ser tan cínic i miserable? Resulta que entre ell i uns quants més van muntar un “chiringuito” per enriquir-se i, en conseqüència, empobrir els valencians i culpa a qui ell diu que el denunciaren (quan l’oportuna denúncia va ser de PSOE i EUPV -gràcies siga dit de passada- ). Ara pretén aprofitar l’anticatalanisme que traspua per tot per llançar culpes a Compromís.
Sr. Camps, vosté encari com puga les conseqüències de les seues malifetes i done gràcies que de les declaracions secretes del seu ex-amic Ricardo Costa no li imputen res per haver prescrit aquelles actuacions que van empobrir el nostre país i, sobretot, torne’ns els diners que van balafiar.

L’actuació de Camps m’ha fet pensar en els antics presidents que hem tingut a nivell espanyol i valencià i per això la pregunta que obri el post. Un repasset perquè aneu pensant i a vore si no considereu com jo que el millor expresident és el expresident callat:

Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, José Luis Olivas, Francisco Camps…(continuarà)

Tot un honor

El divendres 23 de febrer se celebrarà l’assemblea anual de l’AAMO amb els punts habituals d’aprovació de comptes i de pressupostos però enguany l’assemblea té el punt d’elecció de la nova junta directiva de la nostra Associació.
Aquesta serà doncs la meua darrera setmana com a president de la junta i és per això que vull mostrar els meus sentiments al respecte.
Per a mi, i crec que per als meus acompanyants en la junta, ha estat un honor poder dirigir una societat tan potent i tan important en la nostra ciutat. Ha arribat però el moment de deixar la direcció perquè puguen entrar idees i mètodes nous per a poder seguir fent gran l’associació. Tots nosaltres hem estat molts anys en distintes responsabilitats en diferents juntes i ara ja hem donat de nosaltres mateixos tot el que podíem i cal el relleu.
Personalment vull donar les gràcies a tots els membres de la junta actual i en particular vull citar el vicepresident Enrique Escrivà, la tresorera Dolors Arnal, el secretari Miquel Lleches i Hèctor Savall (pel seu gran treball amb la banda de carrer) que han estat sempre al meu costat des del principi.
Vull agrair també a tots els components de les diferents seccions i als seus directors Saül Gómez, Enric X. Naval, Carlos Ferrer i J. Daniel Jover pel seu compromís durant aquest període.
Per al final, però no menys important, vull donar les gràcies a tots els professors de l’Escola de Música representats pel seu director Ferran Escrivà-Llorca i per l’inestimable treball administratiu de Teresa Llorca.
Jo i tots els meus acompanyants en la junta serem per sempre socis que donaran suport a la nova junta que sorgisca de l’assemblea de divendres.
Ens veiem divendres.

Sentiments de veritat

Ahir dia 15 va morir la meus mare Pura. Va ser un dia dur i llarg amb molts sentiments acumulats. Molt ben rodejats de gent estimada i sincera.
Volia comentar una quants escrits que vaig recollir al llarg del dia de gent que veritablement estimava la mare o àvia.
Només produir-se el desenllaç jo mateix vaig fer un tuit reproduït i comentat per gent propera. Deia així:

Trist. Molt trist. Tristesa infinita. Ha faltat la mare. DEP

Més tard, la meua filla Maria que venia des d’Eivissa va publicar al Faceboook al barco:

Avui ens ha deixat la més gran de totes (com diu el meu cosinet). Dia molt i molt trist. M’alegre d’haver pogut sentir la teva veu anit per última vegada. Adėu uela. DEP

El meu cosí Enric Casanova que era a Mallorca com a diputat al Parlament Balear va tuitejar només saber-ho:

Avui ha partit la dona q més he admirat n la seva força, els seus principis i la gran capacitat d’estimar a tots @PuraEscriva @ferranesc

Marian, la nòvia del meu nebot Miguel, va escriure al Facebook un poc més tard (acompanyat d’una foto amb ella):

Hoy nos ha dejado una gran mujer, gran persona, gran madre, gran abuela y gran bisabuela, siempre te recordaré con esa bondad y cariño que te caracterizaba, un beso allá donde estés uela.

Hui la meua germana Pura ha rematat amb el tuit:

Ahir va morir una gran dona. Sempre et trobaré a faltar, mare. Permeteu-me citar un fragmet de “LLETRA A DOLORS”

Són opinions i comentaris plens de sentiments i sincers que contrasten amb els discursos i homilies buits (en la meua opinió) que sents en els funerals i en els panegírics.